Sergio Mendoza: “El local que necessiten les plantes, també és el que necessitem les persones”
Des de la seua floristeria en el barri de la Gran Via, Sergio Mendoza posa el seu gra d’arena perquè les vivendes i els locals comercials de la ciutat lluïsquen més agradables i saludables gràcies a la vegetació. A més, és responsable de dos restaurants en el barri de Patraix, en els quals passa bona part del seu temps a peu de carrer, així que coneix bé les diferents realitats del verd a València.
Tal com ens l’explica, es percep que focalitza bona part de la seua atenció en la infraestructura verda: “em fixe molt en el verd que hi ha a la ciutat. Ací, en Comte d’Altea, els arbres deixen passar la llum a l’hivern, però a l’estiu generen una ombra que fa el carrer molt habitable; encara que per desgràcia no passa el mateix en tots els carrers de València”.
Qui sap si per a fugir de la domesticació que requerixen les plantes de la seua floristeria, a Sergio el molesten els espais verds excessivament controlats i troba a faltar més parcs com el de la Rambleta, “que segurament requerixen menys atenció i menys manteniment. Es perceben com a espais naturals i no com a jardins molt cuidats que necessiten un exèrcit de jardiners constant”. En contraposició a esta idea de jardí de tradició més nord-europea, situa altres zones verdes com el Parc Central, que està, en la seua opinió, “sobredissenyat”.
Mendoza fuig de la fastuositat del verd urbà i aposta per una jardineria més funcional, “que no considere només als arbres com un element de decoració, si no que tinguen una funció més àmplia”. Es referix, per exemple, a millorar la ubicació de l’arbratge i optimitzar les podes per a afavorir les zones d’ombra i evitar així “omplir-lo tot d’ombrel·les a l’estiu”, o fins i tot a fomentar la presència d’arbres amb fruit per a traure partit d’ells: “podria haver-hi oliveres als carrers, i que l’oliva es recollira, encara que siga amb finalitats educatives. La gent no sap d’on ve l’oli, sobretot la que viu a la ciutat.”
Des de l’inici de la nostra conversa, Sergio es mostra molt partidari de la idea que la ciutadania prenga part en la gestió dels espais verds: “hem posat unes fustetes en els escocells que estan davant del restaurant, i anem plantant plantes que estiguen gracioses, però el just com perquè no les roben”.
Encara que entén que no és lògic obligar a la gent al fet que mantinga les zones verdes, sí que els demana que, almenys, no destrossen el treball que fa la resta. “Jo estaria content de continuar ocupant-me dels tres arbres que hi ha davant del restaurant sense que l’Ajuntament haja d’ajudar-me en excés, no és un esforç immens. Cuidar les plantes ocupa un temps d’oci o de temps lliure que percebem com ben usat, com que estem fent una cosa bona o una cosa real ”.
Esta voluntat de col·locar les plantes com un element central en la seua vida, Sergio la trasllada particularment als entorns domèstics i comercials. Apunta que “si dissenyàrem habitatges o locals prenent en consideració què és el millor per a tindre plantes en el seu interior, segurament els faríem també més agradables per a les persones. Si tenim una casa on les plantes prosperen, serà que tenim una casa amb bona ventilació, amb llum natural… Una casa en la qual estem a gust”.
Entén que, evidentment, no totes les cases a València reunixen estes condicions i es lamenta que “una societat que haguera prioritzat tindre plantes a casa o en els negocis no haguera permés determinades construccions”; i postil·la: “el local que necessiten les plantes, també és el que necessitem les persones”.
