Julia Furió: “Les ciutats han de deixar de ser grises i passar a ser verdes”
Ens trobem amb Julia Furió al Parc Central, apurant els últims raigs de sol i gaudint d’un passeig per la zona del Jardí de l’Horta abans d’asseure’ns a xarrar. Així, entre skaters, ocells i passejants conversem de disseny, ciutat i “el verd”.
Julia és dissenyadora en el Centre d’Educació Ambiental de la Comunitat Valenciana (CEAVC), que té com a emplaçament la Marjal dels Moros, en el terme municipal de Sagunt. Amb el que, literalment, el seu dia transcorre entre disseny i natura. Allí s’encarrega de generar contingut d’educació ambiental: maquetar, editar, donar forma a allò que generen els educadors i educadores del centre, etc. Afirma que està molt feliç amb el lloc de treball. I el fa després de contar que el seu recorregut com a dissenyadora ha sigut molt peculiar, pels seus valors i la seua manera d’entendre la vida i el disseny. Ens conta que va acabar la carrera i no li convencia del tot el discurs que li oferien, per la qual cosa va buscar allò que s’adaptara millor al seu perfil: un disseny més connectat amb el medi ambient, amb les persones, així com amb els valors de respecte i de posar la vida en el centre.
Esta manera d’entendre la professió i el món que li envolta, des del macro fins al micro, li ve des de lluny. Ella mateixa narra que per l’educació rebuda és molt sensible a tot el que passa al seu voltant, al medi natural. “A poc a poc m’he anat fent d’una manera prou crítica i he canviat alguns hàbits; i he anat forjant una personalitat més coherent amb al que pense i al que faig. Alineada tant en el consum com en qualsevol àmbit de la vida. Des dels viatges fins al que menges, el que dius o el que fas”, ens explica. Esta manera de ser li permet tindre una relació molt personal amb l’entorn i una sensibilitat que li porta a fixar-se en detalls com “una planta xicoteta a la meitat del ciment” o “quan hi ha un arbre monumental”.
I amb aquesta manera de mirar, ens situa dos espais verds de la ciutat de València amb els quals té un vincle especial. Un és el dels Jardins de Vivers, que li connecten amb la seua infància. L’altre és el Jardí del Túria, perquè a més d’haver-lo tingut molt a prop, Julia relata amb afecte que “ha sigut com un punt de desconnexió, de refugi”.
Ara viu fora del centre de la ciutat i suma als seus favorits altres punts que per a ella tenen les característiques idònies per a sentir-se connectada. El carril bici i l’horta. “Pots anar entre encisams, entre les séquies…. O de sobte et trobes una figuera a l’estiu. O alguns fruiters que hi ha per allí abandonats. O bledes que brollen fins i tot en les rotondes”. Ens ho narra fascinada i assenyala que esta “rotonda de les bledes” es troba a Museros (Horta Nord).
“Pot ser que per a una altra persona passe desapercebuda, jo reconec aqueixa presència del món verd encara que siga una cosa xicoteta” diu Julia. I no sols la presència, sinó que també es fixa en allò que a vegades s’ix una mica de la regla, allò que per a una persona del carrer o no es veu o potser no s’entén. Ho demostra traient a col·lació l’espai verd delimitat que es troba al Jardí del Túria, enfront de les Torres de Serrans, en què “han deixat una zona on veig que estan experimentant com una nova forma de jardineria”. O al carrer Alboraia, on “van fer un experiment de deixar als escocells lliures”. Tant en aquests casos com, possiblement en molts altres, una solució de disseny podria haver ajudat a Julia i a la ciutadania a comprendre millor què s’està fent i per a què.
Comentem amb ella possibles solucions per a aquesta mena de casos d’experimentació o de noves formes de treball dels espais en pro de la biodiversitat. Ens trasllada alguna idea com a “cartelleria que explicara el que s’està fent (…); cartelleria en la via pública, si està ben explicat i és atractiu, pot funcionar”. O posar “simplement el nom de les espècies ja seria un passet. Que algú puga saber cada espècie com es diu”. Però si es tracta d’anar a l’arrel de tot, a entendre la importància dels espais verds, la biodiversitat i les accions a realitzar per a millorar-la al màxim en l’entorn urbà, Furió considera fonamental també l’educació. “Per a mi al final tot cau en el mateix: l’educació, els xiquets i xiquetes” afirma.
Però no sols la infància és l’esperança d’aquest futur verd. “És un treball de tots els agents. I és difícil, però crec que totes les polítiques i totes les iniciatives han d’anar en esta direcció” opina. Un camí que vaja “cap a una ciutat verda, que imita la natura i que és cíclica. On es recull l’aigua que després s’utilitza per a regar els jardins. O on alimentar-se dels propis arbres”. En aquest punt preguntem a Julia si creu possible poder introduir activitats agrícoles a la ciutat. I efectivament, ella ho veu. I reflexiona “per què les taronges que tenim a València no són bones i així ens les podríem menjar? Però clar, després ve qui et diu que estan contaminades. Llavors hauria de ser un espai prop de la ciutat, que podria ser perfectament l’àrea metropolitana o el cinturó que volen fer per a connectar l’Albufera amb València”. Això sí, remarca que hauria d’estar molt ben gestionat “perquè sabem també que moltes vegades no es respecten les coses i comporta un treball de fer entendre a la gent que això també és seu, sensibilitzar-los”.
De nou, l’educació com a part d’aquest futur que Julia Furió, si tanca els ulls, aconseguix veure. Un horitzó per al qual “ha de posar-se en marxa tota la xarxa de les administracions, les empreses, la ciutadania, etc. S’han d’unir tots i anar en la mateixa direcció”. Perquè, com bé diu, “les ciutats han de deixar de ser grises i passar a ser verdes”.
